ELS UNS I ELS ALTRES

És igual d’on sóc. O d’on vinc. O on visc. O on vaig néixer. Vaig néixer en una ciutat, vaig créixer en una altra i he acabat visquent a la mateixa on vaig néixer. Però cap de les dues em defineix. Totes dues formen part de la meva vida, però no defineixen el que sóc ni el que sento. També podria haver viscut a Nova York, Ámsterdam o Nova Delhi. I malgrat tot, seguiria sent jo.

  

Veig el conflicte entre catalans i espanyols i em dol veure fins on hem arribat. ¿En quin moment vam perdre la perspectiva i el seny? ¿Quan vam decidir que el que és meu val més que el que és teu i que no hi ha res més a parlar? Difícil arribar a acords quan els prejudicis són tants i les ganes d’entendre’s, tan poques.  Tots volen tenir raó. El xoc d’egos és evident. ¿No serà que ens estem donant massa importància? Els uns i els altres.

  

Ser català o ser espanyol. Ser o no ser. Aquesta és la qüestió. L’eterna qüestió. Segons els primers, no es pot ser les dues coses alhora. S’ha d’escollir. Malament. Els segons diuen que es pot ser espanyol de moltes maneres, exceptuant-ne una: sent català. Malament també. Els uns i els altres.

  

Recapitulem, doncs. Una gran quantitat de catalans (no sabem si majoria o no)  reclamen el seu dret a decidir, democràtic segons ells. Decidir què són, com són i on pertanyen. I amb aquest fi, proposen votar. Però el govern del PP prohibeix aquesta votació, aferrant-se també a la democràcia, que agonitza en les seves últimes hores, la pobra. L’han trepitjada tantes vegades, els uns i els altres, que cada cop li costa més recuperar-se. I el que és  pitjor: reconèixe’s.

  

Com a ciutadana d’enlloc i de tot arreu alhora, tinc la impressió que el govern del PP té por. Però no hi ha res a témer. Els catalans han demostrat ser gent de pau: es manifesten de manera cívica i ordenada. Exemplar, inclús. I només reclamen allò que consideren que se’ls vol prendre: la seva identitat. Però crec que en això s’equivoquen. Ningú no pot prendre a un altre la seva identitat. La seva essència. La nostra essència és intrínseca a nosaltres, no depèn del nostre context geogràfic ni de la nostra bandera. Ningú no em pot prendre allò que sento. I allò que sento és l’ únic que em defineix.

  

Però si tenen raó els uns o els altres, això és el de menys. Una vegada vaig sentir algú, immers en un conflicte, que deia al seu terapeuta. “Però és que la raó la tinc jo”. El terapeuta va respondre: “Però tu què vols? Ser feliç o tenir raó?”. El pacient va respondre amb una altra pregunta:  “¿És incompatible una cosa i una altra?”. La resposta va ser  “Moltes  vegades sí.” Crec que aquest diàleg representa molt bé el que ens està passant.

Esperar que els uns es posin en el lloc dels altres sembla una aspiració poc realista. Però sí aspiro a que s’escoltin sense prejudicis, que intentin entendre’s, que busquin junts una solució. Que deixin d’aferrar-se a ideals que, potser, no ho són tant. Que deixin de bombardejar-nos amb els seus missatges enquistats. I, sobretot, que ens deixis en pau. Els uns i els altres.

  

Em permeto citar Shakespeare per acabar, amb l’esperança de recuperar, ni que sigui una mica, la perspectiva. Això és el que deia Macbeth sobre  la transcendència, millor dit, intranscendència, de les nostres vides :

 “El soroll i la fúria de tota existència  humana suma zero. La nostra existència no és més que la resplendor d’una flama efímera.”

LOS UNOS Y LOS OTROS

Da igual de dónde soy. O dónde vivo. O dónde nací. Nací en una ciudad, crecí en otra, y he acabado viviendo en la misma donde nací. Pero ninguna de las dos me define. Las dos forman parte de mi vida, pero no definen lo que soy ni lo que siento. También podría haber vivido en Nueva York, Ámsterdam o Nueva Delhi. Y aun así, seguiría siendo yo.

Veo el conflicto entre catalanes y españoles y me entristece ver dónde hemos llegado. ¿En qué momento perdimos la perspectiva y la cordura? ¿Cuándo decidimos que lo mío vale más que lo tuyo y que no hay nada más que hablar? Difícil llegar a acuerdos cuando los prejuicios son tantos y las ganas de entenderse, tan pocas.  Todos quieren tener la razón. El choque de egos es evidente. ¿No será que nos estamos dando demasiada importancia? Los unos y los otros.

Ser catalán o ser español. Ser o no ser. Ésa es la cuestión. La eterna cuestión. Según los primeros, no se puede ser las dos cosas a la vez. Hay que elegir. Mal.  Según los segundos, se puede ser español de muchas maneras, a excepción de una: siendo catalán. Mal también. Los unos y los otros.

Recapitulemos, pues. Una gran cantidad de catalanes (no sabemos si mayoría o no) reivindican su derecho a decidir, democrático según ellos. Decidir qué son, cómo son y dónde quieren pertenecer. Y para ello, proponen votar. Pero el gobierno del PP prohíbe esa votación, aferrándose también a la democracia, que agoniza en su lecho de muerte, la pobre. La han pisoteado tantas veces, los unos y los otros, que cada vez le cuesta más recuperarse. Y lo que es peor: reconocerse.

Como ciudadana de ninguna parte y de varias a la vez, tengo la impresión de que el gobierno del PP tiene miedo. Pero no hay nada que temer: los catalanes han demostrado ser gente de paz: se manifiestan de manera cívica y ordenada. Ejemplar, incluso. Y sólo reclaman lo que consideran que se les quiere arrebatar: su identidad. Pero en esto creo que se equivocan. Nadie puede arrebatar a otro su identidad. Su esencia. Nuestra esencia es intrínseca a nosotros, no depende de nuestro contexto geográfico ni de nuestra bandera. Nadie me puede arrebatar lo que siento. Y lo que siento es lo único que me define.

  

Pero si tienen razón los unos o los otros, eso es lo de menos. Una vez oí a alguien, inmerso en un conflicto familiar, que decía a su terapeuta “Pero es que la razón la tengo yo”. A lo que el terapeuta respondió “Tú ¿qué quieres? ¿Ser feliz o tener razón?”. El paciente respondió con otra pregunta “¿Es incompatible lo uno y lo otro?”. La respuesta fue “Muchas veces sí.” Creo que este diálogo representa muy bien lo que nos está pasando.

Esperar que los unos se pongan en el lugar de los otros parece una aspiración poco realista. Pero sí aspiro a que se escuchen sin prejuicios, que intenten comprenderse, que busquen juntos una solución. Que dejen de aferrarse a ideales que, quizás, no lo son tanto. Que se dejen estar de arraigos mal entendidos. Que dejen de bombardearnos con sus mensajes enquistados. Y que nos dejen en paz. Los unos y los otros.

Me permito citar a Shakespeare para finalizar, con la esperanza de recuperar, ni que sea un poco, la perspectiva. Esto es lo que decía Macbeth sobre la trascendencia, mejor dicho, intrascendencia, de nuestras vidas :

 “El ruido y la furia de toda existencia humana suma cero. Nuestra existencia no es más que el destello de una llama efímera.”