SENSE PAUSA, PERÒ SOBRETOT, AMB PRESSA

Gent que corre d’aquí cap allà. Tothom té pressa: uns, perquè se’ls escapa l’autobús. D’altres, perquè fan tard a la feina. I la resta, la gran majoria, que corren sense saber per què.

S’ha de tenir pressa, que no està ben vist anar poc a poc per la vida. S’ha de ser hiperactiu, tenir stress, ansietat i d’altres invents postmoderns que ens robin la pau. El pitjor del cas és que, per molt que ens afanyem per no perdre el temps (se suposa que la intenció és esprémer-lo al màxim), hi ha una sensació generalitzada de  “No puc arribar a tot”. L’absurd total.   

Està molt bé aprofitar el temps. Però també perdre’l, quan convé. El temps en sí no és un valor, sinó com l’utilitzem. Heus ací el problema: no fem un ús racional del temps de què disposem. Si el día té 24 hores, en treballem 8 i en dormim 8 (la majoria diu que en dorm menys!), encara ens queden 8 hores lliures. Cada dia. Però vivim instal.lats en la cultura de la pressa i de la falta de temps. “Et volia trucar però no he tingut temps”. “Avui no he tingut temps de dinar.” “M’agradaria agafar-me vacances, però no tinc temps.”

El concepte NO TENIR TEMPS és un altre maleït invent per fer-nos sentir frustrats i, sobretot, culpables. Que d’això es tracta. I com que no tinc temps de res, aniré més de pressa per guanyar temps al temps. Em pregunto on va el temps que estalviem. A l’era del reciclatge, no som capaços de reutilitzar-lo de manera intel.ligent. Seguim corrent amunt i avall, per no arribar enlloc. Ara bé, no hem de parar. S’ha de produir, ser multitasking (perdó per l’anglicisme), fer diverses coses alhora, que no hi ha temps per perdre. Enviem missatges escrits mentre caminem pel carrer, inclús mentre mengem, parlem per telèfon mentre cuinem, etc. Volem abastar-ho tot. Sembla que ja se’ns hagi oblidat allò de “Qui molt abasta…”

I així ens va. Ho fem tot per sobre i amb presses, i clar, els resultats són els que són.

Jo tinc una teoria sobre per què ens hem deixat arrossegar per aquest corrent de fer mil coses alhora i cap d’elles a consciència. Tenim por al buit, al silenci, a la inactivitat. No hem de parar. Perquè si ho fem, si utilitzem el temps per a pensar i analitzar, per a reflexionar, descobrirem coses, que, potser, preferim seguir ignorant. Perquè, i si descobrim que anar tot el dia amb presses no ens fa més feliços? I si ens adonem que afanyar-nos no és sinònim d’aprofitar el temps? També podríem arribar a la conclusió que només fem  moltes coses, tot i saber que viure no consisteix a fer, sinó a sentir.

Però no cal preocupar-se, que per això hauríem de fer una pausa i parar. Encara m’agradaria aprofondir una mica més, però haurà de ser en un altre moment, que ara tinc pressa.