Nada me gusta más que tu piel.
Bueno, sí. Tus manos.
Pero nada me gusta más que tus manos.
Bueno, sí. Tus ojos.
Pero nada me gusta más que tus ojos.
Bueno, sí. Tus labios.
Pero nada me gusta más que tus labios.
Buenos, sí. Tus besos.
Pero nada me gusta más que tú.
Nada ni nadie.
Després d’una setmana, ja podem fer un balanç serè dels resultats de les eleccions de diumenge passat a Catalunya.
En primer lloc, destacar que la jornada electoral va
transcórrer amb normalitat, com ho confirmen l’absència d’incidents i el caos
total de Rodalies.
La notícia del dia després, però, va ser que Pere Aragonès va anunciar que
abandona la primera línia política. Encara bo que es trobava a la primera,
perquè des de la segona no hauria vist gaire cosa, el pobre.
No pot ser casualitat que ho anunciés justament el dilluns 13, el dia
internacional de l’hummus, que és cigronet esclafat. Aquesta sí que l’has
encertat, Pere.
D’altra banda, s’obre ara un període per arribar a pactes, ja que Salvador
Illa no pot governar en solitari. Haurà de seduir algú per a fer govern. Sembla
encara més difícil que guanyar les eleccions! Sort que Pedro Sánchez li ha
ofert un 50% de descompte en el seu curs de seducció online.
Puigdemont, per la seva banda, havia avisat que deixaria la política si no
guanyava les eleccions. Podria ser que Puigdemont encara no s’hagi assabentat
que no ha guanyat? Tenint en compte que viu en una realitat paral·lela, no ens hauria
de sorprendre. Ben al contrari, ell afirma que començarà negociacions secretes
amb Pedro Sánchez per a presentar-se a la investidura. Repetim: això de viure
en un món paral·lel té alguns efectes no desitjats.
Carrizosa, tot i haver estat esborrat del mapa, s’ha marcat un Puigdemont i
ha afirmat que es tornaran a presentar. “El NO ja el tenim”, ha afirmat,
sembla que ara van pel “QUE NO, PESAO”. De cara al proper intent, jo els
suggeriria escriure CIUdadanos a la propaganda electoral, a veure si els cau el
vot d’algun convergent despistat. Que sempre n’hi ha algun.
Els Comuns, de Jèssica Albiach, han perdut dos escons. S’anunciaven com la
Catalunya que ve, però sembla que no ha vingut.
Seguiran sense notar-se. En canvi, el PP ha triplicat els seus escons,
ha avançat Vox per la dreta i torna a ser l’espai fatxa de confiança. No ens
havien atonyinat tant des de l’ 1 d’octubre.
Finalment, Aliança Catalana ha entrat al Parlament per a sorpresa de ningú.
Esperem que la ronda de negociacions doni els seus fruits, o haurem de posar altre cop el marcador a zero, com els d’Alhora.
I jo ja no cup més.
