martes, 27 de noviembre de 2018

SENSE PAUSA, PERÒ SOBRETOT, AMB PRESSA


Gent que corre d’aquí cap allà. Tothom té pressa: uns, perquè se’ls escapa l’autobús. D’altres, perquè fan tard a la feina. I la resta, la gran majoria, que corren sense saber per què.

S’ha de tenir pressa, que no està ben vist anar poc a poc per la vida. S’ha de ser hiperactiu, tenir stress, ansietat i d’altres invents postmoderns que ens robin la pau. El pitjor del cas és que, per molt que ens afanyem per no perdre el temps (se suposa que la intenció és esprémer-lo al màxim), hi ha una sensació generalitzada de  “no puc arribar a tot”. L’absurd total.   

Està molt bé aprofitar el temps. Però també perdre’l, quan convé. El temps en sí no és un valor, sinó com l’utilitzem. Heus ací el problema: no fem un ús racional del temps de què disposem. Si el día té 24 hores, en treballem 8 i en dormim 8 (la majoria diu que en dorm menys!), encara ens queden 8 hores lliures. Cada dia. Però vivim instal.lats en la cultura de la pressa i de la falta de temps. “Et volia trucar però no he tingut temps”. “Avui no he tingut temps de dinar.” “M’agradaria agafar-me vacances, però no tinc temps.”

El concepte NO TENIR TEMPS és un altre maleït invent per fer-nos sentir frustrats i, sobretot, culpables. Que d’això es tracta. I com que no tinc temps de res, aniré més de pressa per guanyar temps al temps. Em pregunto on va el temps que estalviem. A l’era del reciclatge, no som capaços de reutilitzar-lo de manera intel.ligent. Seguim corrent amunt i avall, per no arribar enlloc. Ara bé, no hem de parar. S’ha de produir, ser multitasking (perdó per l’anglicisme), fer diverses coses alhora, que no hi ha temps per perdre. Enviem missatges escrits mentre caminem pel carrer, inclús mentre mengem, parlem per telèfon mentre cuinem, etc. Volem abastar-ho tot. Sembla que ja se’ns hagi oblidat allò de “Qui molt abasta…”

I així ens va. Ho fem tot per sobre i amb presses, i clar, els resultats són els que són.

Jo tinc una teoria sobre per què ens hem deixat arrossegar per aquest corrent de fer mil coses alhora i cap d’elles a consciència. Tenim por al buit, al silenci, a la inactivitat. No hem de parar. Perquè si ho fem, si utilitzem el temps per a pensar i analitzar, per a reflexionar, descobrirem coses, que, potser, preferim seguir ignorant. Perquè, i si descobrim que anar tot el dia amb presses no ens fa més feliços? I si ens adonem que afanyar-nos no és sinònim d’aprofitar el temps? També podríem arribar a la conclusió que només fem  moltes coses, tot i saber que viure no consisteix a fer, sinó a sentir.

Però no cal preocupar-se, que per això hauríem de fer una pausa i parar. Encara m’agradaria aprofondir una mica més, però haurà de ser en un altre moment, que ara tinc pressa. 






martes, 13 de noviembre de 2018

NINGÚ NO PARLARÀ DE NOSALTRES FINS QUE ESTIGUEM MORTES



Aquest mes es commemora el Dia Internacional contra la Violència de gènere, també anomenada últimament Violència Masclista. El nom és el de menys, la qüestió és que no paren d’assassinar dones. Dia rere dia. I els assassins són sempre homes. Aquesta violència és sagnant i evident, però no és l’ única. Només és la punta de l’iceberg.

M’ aterreix veure com ens acostumem a sentir que un home ha matat una dona, un i altre cop. Ens estan matant i ningú no fa res. Bé, res no. El govern central ha pres mides i ha creat l ‘Observatori per a la Igualtat:  el problema és que, a banda d’observar, no fan res. Això també m’ agredeix.

L’arrel del problema és que les dones estem en una situació d’inferioritat manifesta, amb la que convivim amb normalitat i acceptació, per molt que intentin vendre’ns que hi ha més igualtat que mai amb aquesta mamarratxada de l’emancipació de la dona. És mentida.

Val a dir que rebutjo el feminisme mal entès, el que penalitza el compliment i la galanteria. Jo no em sento denigrada pel fet que un home m’obri la porta o em regali flors. Que ja ho estem confonent tot. Tampoc no em sento  ignorada com a dona quan parlen dels “ciutadans”, ni em sento especialment inclosa quan parlen de “ciutadans i ciutadanes”. Aquestes bestieses no ens igualen. Ni canviar el nom de l’ “Associació de pares” de tota la vida, pel d’ “Associació de pares i mares”. Els greuges quotidians són els que em preocupen, els que estem donant per bons com si res.  

M’ insulta que les dones guanyem la meitat que els homes amb el mateix càrrec, per exemple. També a l’esport professional. També aquest fet és sagnant, vergonyós i injustificat.

Em sento agreujada en saber que, d’entre les empreses de l’ IBEX-35, només 3 estan capitanejades per una dona. És a dir, els que ens titllen de manaires són els mateixos que no ens deixen manar.

Em mata posar la tv i veure un debat polític amb els principals líders polítics del país per a descobrir, oh sorpresa, que tots són homes. Per no parlar de les tertúlies polítiques, en què la proporció és d’una dona per cada sis homes, com a molt. Em fastigueja que, si volem veure dones protagonistes a la tv, les opcions siguin o bé veure-les anunciant productes per netejar el bany en el millor dels casos, o veure-les mortes, als informatius.  

Seguint a la tv, em posa malalta que els presentadors puguin ser lletjos, grassos, calbs, baixets, inclús grans, però elles han de ser joves, guapes, altes, primes però amb els pits grossos i, sobretot, han d’ exhibir els seus atributs físics, inclús per cap d’any, a zero graus. Però, és clar, és que han de fer d’objectes decoratius, bàsicament. No cal dir que que els que dirigeixen les cadenes de tv són homes, també.

I què dir de la conciliació laboral / familiar? Pel que sembla, ells no han de conciliar res, en tenen prou amb guanyar el doble que nosaltres. La conciliació, clar, és només per a les dones, que hem de treballar fora de casa, dins de casa, educar els nostres fills, netejar el bany, estar guapes i primes, no queixar-nos i seguir veient com ens maltracta aquesta societat.

Són homes els que maten dones, sí, perè ells només són el braç executor d’una societat malalta i injusta. Una societat formada per homes i dones, per cert, així que tots en som responsables. Em nego a culpar els homes de tot. I no crec que la millor defensa sigui un bon atac.  

Aquest és un problema de tots, i l’única manera de combatre’l, doncs, és fer-ho junts. És l’ única manera d’ intentar acabar amb totes aquestes injustícies objectives, perquè se suposa que la justícia és igual per a tots.

Però no per a totes.


















jueves, 8 de noviembre de 2018

LLAÇOS SENSE DESENLLAÇ


Hi havia una vegada un poble tossudament alçat, que volia marxar d’un estat repressor i feixista per fer camí a Ítaca i esdevenir una república independent. Aspiraven a aconseguir un estat propi i comptaven amb el suport i  l’escalf d’artistes diversos, cantants, actors i periodistes influents.

De camí a Ítaca, mentre feien efectiva la república i intentaven restituir les institucions, es van trobar amb diversos obstacles, però era un poble amb paciència, perseverança i perspectiva. Tot i  ser gent de pau, de tant en tant sel’s escapava un lema una mica menys misericordiós, com “ni oblit ni perdó”, en resposta a lemes del contrari en la mateixa línia, com “a por ellos”.

De vegades, perdien la paciència i s’enfadaven. Per mostrar la seva indignació sortien als balcons i picaven cassoles. Com més s’indignaven, més fort les picaven.

Se’ls perdonaven els canvis de to perquè estaven en mans d’uns polítics que semblava que no sabien gaire el que es feien. Era comprensible, doncs ells només obeïen el mandat popular dels ciutadans d’aquell territori. La força de la gent, en deien ells. Donaven ultimàtums que no complien, declaraven independències que suspenien 8 segons més tard i prenien decisions condicionats pel què es deia a les xarxes socials, entre d’altres despropòsits, que disfressaven de "jugades mestres".

Tot i així, els ciutadans que perseguien el somni d’ Ítaca no es donaven mai per vençuts i seguien votant aquells partits que els prometien l’impossible, tot i que canviaven de nom segons com bufava el vent, i això despistava una mica el personal. Una mica, però no prou per fer-los obrir els ulls i despertar.

De fet, els tenien entretinguts amb picabaralles entre ells i lemes categòrics com “Guanyarem”, “O som lliures, o no som”, “no defallirem” i “ara és l’hora”.  Van passar molts anys de camí a Ítaca. De fet, encara no hi han arribat. Segurament les retencions de l’ AP-7 hi tenen alguna cosa a veure, o potser la tercera via, que sembla que no acaba de funcionar.

El peatge que van haver de pagar alguns d’aquells polítics va ser alt: uns van acabar a la presó i d’altres, a l’exili. Els ciutadans, més enfadats que mai per l’empresonament injust dels seus líders, ja no picaven cassoles, sinó que mostraven amb fermesa un llaç groc en la seva indumentària per reclamar el seu alliberament.

A dia d’avui, els empresonats segueixen a la presó, els exiliats a l’exili i el poble segueix tossudament alçat en les seves aspiracions de camí a Ítaca.

I el cert és que no és que encara no hagin arribat perquè van poc a poc, no.

És que encara no s’han mogut del punt de partida.