LLAÇOS SENSE DESENLLAÇ

Hi havia una vegada un poble tossudament alçat, que volia marxar d’un estat repressor i feixista per fer camí a Ítaca i esdevenir una república independent. Aspiraven a aconseguir un estat propi i comptaven amb el suport i  l’escalf d’artistes diversos, cantants, actors i periodistes influents.

De camí a Ítaca, mentre feien efectiva la república i intentaven restituir les institucions, es van trobar amb diversos obstacles, però era un poble amb paciència, perseverança i perspectiva. Tot i  ser gent de pau, de tant en tant sel’s escapava un lema una mica menys misericordiós, com “ni oblit ni perdó”, en resposta a lemes del contrari en la mateixa línia, com “a por ellos”.

De vegades, perdien la paciència i s’enfadaven. Per mostrar la seva indignació sortien als balcons i picaven cassoles. Com més s’indignaven, més fort les picaven.

Se’ls perdonaven els canvis de to perquè estaven en mans d’uns polítics que semblava que no sabien gaire el que es feien. Era comprensible, doncs ells només obeïen el mandat popular dels ciutadans d’aquell territori. La força de la gent, en deien ells. Donaven ultimàtums que no complien, declaraven independències que suspenien 8 segons més tard i prenien decisions condicionats pel què es deia a les xarxes socials, entre d’altres despropòsits, que disfressaven de "jugades mestres".

Tot i així, els ciutadans que perseguien el somni d’ Ítaca no es donaven mai per vençuts i seguien votant aquells partits que els prometien l’impossible, tot i que canviaven de nom segons com bufava el vent, i això despistava una mica el personal. Una mica, però no prou per fer-los obrir els ulls i despertar.

De fet, els tenien entretinguts amb picabaralles entre ells i lemes categòrics com “Guanyarem”, “O som lliures, o no som”, “no defallirem” i “ara és l’hora”.  Van passar molts anys de camí a Ítaca. De fet, encara no hi han arribat. Segurament les retencions de l’ AP-7 hi tenen alguna cosa a veure, o potser la tercera via, que sembla que no acaba de funcionar.

El peatge que van haver de pagar alguns d’aquells polítics va ser alt: uns van acabar a la presó i d’altres, a l’exili. Els ciutadans, més enfadats que mai per l’empresonament injust dels seus líders, ja no picaven cassoles, sinó que mostraven amb fermesa un llaç groc en la seva indumentària per reclamar el seu alliberament.

A dia d’avui, els empresonats segueixen a la presó, els exiliats a l’exili i el poble segueix tossudament alçat en les seves aspiracions de camí a Ítaca.

I el cert és que no és que encara no hagin arribat perquè van poc a poc, no.

És que encara no s’han mogut de la casella de sortida.