ELS UNS I ELS ALTRES

És igual d’on sóc. O d’on vinc. O on visc. O on vaig néixer. Vaig néixer en una ciutat, vaig créixer en una altra i he acabat visquent a la mateixa on vaig néixer. Però cap de les dues em defineix. Totes dues formen part de la meva vida, però no defineixen el que sóc ni el que sento. També podria haver viscut a Nova York, Ámsterdam o Nova Delhi. I malgrat tot, seguiria sent jo.

  

Veig el conflicte entre catalans i espanyols i em dol veure fins on hem arribat. ¿En quin moment vam perdre la perspectiva i el seny? ¿Quan vam decidir que el que és meu val més que el que és teu i que no hi ha res més a parlar? Difícil arribar a acords quan els prejudicis són tants i les ganes d’entendre’s, tan poques.  Tots volen tenir raó. El xoc d’egos és evident. ¿No serà que ens estem donant massa importància? Els uns i els altres.

  

Ser català o ser espanyol. Ser o no ser. Aquesta és la qüestió. L’eterna qüestió. Segons els primers, no es pot ser les dues coses alhora. S’ha d’escollir. Malament. Els segons diuen que es pot ser espanyol de moltes maneres, exceptuant-ne una: sent català. Malament també. Els uns i els altres.

  

Recapitulem, doncs. Una gran quantitat de catalans (no sabem si majoria o no)  reclamen el seu dret a decidir, democràtic segons ells. Decidir què són, com són i on pertanyen. I amb aquest fi, proposen votar. Però el govern del PP prohibeix aquesta votació, aferrant-se també a la democràcia, que agonitza en les seves últimes hores, la pobra. L’han trepitjada tantes vegades, els uns i els altres, que cada cop li costa més recuperar-se. I el que és  pitjor: reconèixe’s.

  

Com a ciutadana d’enlloc i de tot arreu alhora, tinc la impressió que el govern del PP té por. Però no hi ha res a témer. Els catalans han demostrat ser gent de pau: es manifesten de manera cívica i ordenada. Exemplar, inclús. I només reclamen allò que consideren que se’ls vol prendre: la seva identitat. Però crec que en això s’equivoquen. Ningú no pot prendre a un altre la seva identitat. La seva essència. La nostra essència és intrínseca a nosaltres, no depèn del nostre context geogràfic ni de la nostra bandera. Ningú no em pot prendre allò que sento. I allò que sento és l’ únic que em defineix.

  

Però si tenen raó els uns o els altres, això és el de menys. Una vegada vaig sentir algú, immers en un conflicte, que deia al seu terapeuta. “Però és que la raó la tinc jo”. El terapeuta va respondre: “Però tu què vols? Ser feliç o tenir raó?”. El pacient va respondre amb una altra pregunta:  “¿És incompatible una cosa i una altra?”. La resposta va ser  “Moltes  vegades sí.” Crec que aquest diàleg representa molt bé el que ens està passant.

Esperar que els uns es posin en el lloc dels altres sembla una aspiració poc realista. Però sí aspiro a que s’escoltin sense prejudicis, que intentin entendre’s, que busquin junts una solució. Que deixin d’aferrar-se a ideals que, potser, no ho són tant. Que deixin de bombardejar-nos amb els seus missatges enquistats. I, sobretot, que ens deixis en pau. Els uns i els altres.

  

Em permeto citar Shakespeare per acabar, amb l’esperança de recuperar, ni que sigui una mica, la perspectiva. Això és el que deia Macbeth sobre  la transcendència, millor dit, intranscendència, de les nostres vides :

 “El soroll i la fúria de tota existència  humana suma zero. La nostra existència no és més que la resplendor d’una flama efímera.”