ARA ÉS L'HORA

Vinc de llegir unes declaracions al facebook en què el periodista Joaquim Maria Puyal diu (cito textualment) : “Als catalans ens falta orgull. Ens fa vergonya parlar català pel món”. Podria ser un lapsus, o que ho hagi llegit malament, però no. I a continuació he trobat desenes de comentaris donant-li la raó.

A mi em sembla una obvietat, però sembla que alguns no ho tenen clar encara: el món no parla català. El català es parla a Catalunya. Igual que el suec a Suècia, o el japonès al Japó. Quan els suecs surten de Suècia, parlen anglès, com és lògic. I sense cap trauma, per cert. El mateix passa amb els danesos, grecs, xinesos, etc. Per això existeix la diversitat d’idiomes, per poder-nos comunicar, que d’això es tracta.

Jo parlo català dins del meu entorn familiar, però parlo amb la mateixa fluïdesa el castellà i l’anglès. I no menystinc cap de les dues. El català és la meva llengua materna i en la que m’expresso millor, però seria absurd aspirar a parlar català sempre, amb tothom i a tot arreu. Parlo castellà quan la situació ho requereix, però això no em fa sentir culpable ni sento que estigui traint el català. Ni molt menys vol dir que m’avergonyeixi de parlar català.

Ser políglota és un valor en si mateix, però parlar català no és millor que parlar castellà ni qualsevol altra llengua. I el llenguatge es va inventar per comunicar i comunicar-se. També és un valor ser flexible i tenir capacitat d’adaptació, així que si hem de canviar d’idioma per fer-nos entendre, no veig on és el problema. De fet, com que els catalans som bilingües, tenim més facilitat per aprendre altres llengües. I ara sembla que, en lloc de jugar-nos a favor, ens juga en contra perquè hem de parlar català a tot arreu i amb tothom.

Doncs no. Jo ja n’estic tipa que em diguin què he de fer  o quina llengua he de parlar per ser una catalana “com cal”. M’agrada molt el pa amb tomàquet, sí. Però també m’agrada molt el pernil ibèric. I els croissants, i els ous amb bacon, i els espaguetis.

Als catalans ens agrada molt dir que tenim seny, que és una de les nostres senyes d’identitat.  Que som gent de bé, pacífics i amb sentit comú. Crec que ja va sent hora que mirem més enllà de nosaltres mateixos, que allà fora hi ha un món ple de possibilitats.

Ara és l’hora, sí: l’hora de recuperar el seny que sembla que hem perdut.