DECEPCIÓ

Fa una setmana vaig escriure per intentar explicar com ens sentíem després dels atemptats de Barcelona. Avui m’agradaria explicar com em sento després de la manifestació d’ahir.

D’entrada, molt decebuda. Així és com em sento. La manifestació s’havia convocat per homenatjar les víctimes i les seves famílies i per mostrar el nostre rebuig total contra el terrorisme i a favor de la pau. La consigna era el NO TINC POR que ens estem repetint des de fa una setmana.

Per començar, dies abans, uns i altres, els d’aquí i els d’allà, havien estat enviant instruccions sobre com anar-hi i què portar-hi (banderes si / no, i el més important: quina!), quins missatges transmetre, a qui xiular i a qui no, etc. Són molt pesats, dient-nos sempre què hem de pensar i com ho hem de dir. Els uns i els altres. Deixant de banda la ideologia de cadascú, que és inalienable, que cadascú hi vagi com vulgui i expressi el que vulgui, sempre des del respecte i, a poder ser, el bon gust. Doncs sembla que és demanar massa: ahir es van veure més missatges contra el rei, contra el president del govern i contra la venda d’armes que a favor de la pau i de les víctimes, que havien de ser les PROTAGONISTES ahir. Les úniques protagonistes.

No sóc monàrquica i això és el de menys, però crec que va ser un bon gest per part del rei venir a manifestar-se com un ciutadà més. Sempre hi haurà qui el titlli d’oportunista, o d’hipòcrita, però el gest en sí va ser un bon gest i caldria  valorar-lo. Es podia haver quedat a casa, com va fer la seva dona.

Pel què fa a les banderes, és evident que cadascú ha de portar la que senti més seva, però crec que ahir no tocava, no era dia de banderes. Falten poc més de dues setmanes per la diada, no podíeu esperar?

El mateix aplica per les xiulades que només van servir per embrutar un acte que havia de ser  de pau, d’amor cap a les víctimes i de rebuig contra els terroristes. No vaig veure missatges en aquest sentit.

En resum, ahir no era dia per missatges polítics, tot i que reconec que és difícil aïllar-se’n quan no paren de bombardejar-nos (sí, els polítics també!) des d’un costat i des de l’altre.

Personalment, m’hauria agradat veure una manifestació en silenci, portant cartells amb els noms de les víctimes, per exemple, amb missatges d’amor cap a elles i demanant la pau, de rebuig contra ISIS i DAESH i sobretot, una manifestació sense banderes ni xiulades. Les víctimes mereixien més.

No vam estar a l’altura.